LES INSTITUCIONS PUBLIQUES A LES BALEARS EN SENTIT FIGURAT

En sentit figurat, podríem dir que la planta de les institucions a les Balears té forma piramidal

les institucions publiques a les balears

En sentit figurat, podríem dir que la planta de les institucions a les Balears té forma piramidal. A la base, hi ha els municipis; per damunt, els tres consells insulars; i en el vèrtex, la Comunitat Autònoma.

Els municipis

El municipi és l’Administració més propera al ciutadà, resol els problemes més immediats de la col·lectivitat on viu una persona, urbanisme, clavegueram, recollida de residus... En els darrers 20 anys el nivell municipal s’ha vist democratitzat i ha vist reconeguda la seva autonomia i regulada de bell nou la seva organització. D’altra banda, en aquests anys el municipi s’ha anat configurant com una administració massa dependent econòmicament i políticament dels nivells institucionals superiors. Malgrat que els municipis tenen una organització bàsica bastant uniforme presenten unes característiques molt diferents en funció de la seva població, nuclis de població o estructura econòmica.

Els consells insulars

Les institucions públiques a les Balears tal com disposa la Constitució en l’article 141.4, les illes tenen administració pròpia en forma de consells. Els Consells Insulars tenen una organització similar a la dels municipis, amb la diferència que, a més de les comissions informatives, compten amb comissions de caràcter resolutori. Els membres dels consells, que reben el nom de consellers, són els diputats elegits al Parlament per cadascuna de les illes.

Els consells insulars tenen l’assistència i coordinació als municipis, el caràcter d’organs de govern i administració de les illes i uns altres preceptes els configuren com a autèntiques administracions indirectes de la Comunitat.

Els consells insulars són ens locals i també són institucions de la Comunitat, com ens recorda l’Estatut en els articles 18.2 i 39. Aquesta darrera característica implica, entre d’altres, que tenim iniciativa legislativa en el Parlament de la Comunitat, que assumeixen la representació ordinària del Govern de la Comunitat a cada illa, que poden tenir la seva bandera i símbols i distintius propis, i que, a més de les competències que els corresponen com a corporacions locals, tenen la facultat d’assumir de la Comunitat competències administratives, és a dir, la funció executiva i la gestió.

En celebrar els 20 anys dels consells insulars podem fer un balanç distingint dues fases: de l’any 1978 a l’any 1983, en què es constitueixen amb la majoria de competències preautonòmiques del Consell General Interinsular; i de l’any 1983 fins ara, període molt més complex. En efecte, l’aprovació de l’Estatut va significar que els consells insulars passassin de ser peces de l’ens preautonòmic a institucions de la Comunitat.

Els consells són corporacions locals que es deuen al model corporatiu, model que es regeix pel principi d’autoadministració, el que vol dir que els titulars dels òrgans més importants són els membres de la Corporació. Això, a diferència de l’altre model de gestió burocràtica, en el qual els titulars dels òrgans no són membres, sinó que són funcionaris o buròcrates, model de l’Administració general de l’Estat o de l’Administració de la Comunitat. El model burocràtic, és més eficaç, ja que el model corporatiu les decisions més transcendentals les adopta el ple de la corporació després d’haver passat per una comissió informativa i, en canvi, en el model de gestió burocràtica la majoria de les decisions les prenen òrgans unipersonals sense l’assistència de comissions informatines prèvies.

La Comunitat Autònoma

El parlament

Entre les institucions d’autogovern, el Parlament hi ocupa una posició central. En ell hi està representat el poble de les Balears i totes les altres institucions en deriven. Els seus membres els elegeix el president de la Comunitat. Aconseguir que un Parlament interinsular fos capaç de crear un parlament interinsular on les illes menors se sentissin còmodes era sens dubte un dels principals reptes de l’Estatut d’Autonomia. Les vies per la qual s’han aconseguit aquests objectius han estat tres: la composició, les competències i la praxi parlamentària (Actualment, integren el Parlament 33 diputats elegits per Mallorca, 13 per Menorca, 12 per Eivissa i 1 per Formentera, en total 59).

Pel que respecta a les funcions del Parlament, destaquen la de realitzar una tasca d’impuls, orientació, direcció política i control de l’acció de govern, l’exercici de la potestat legislativa, manifestació de l’autonomia política que té la Comunitat. El Parlament pot exercir aquesta potestat sobre les matèries que ha assumit la Comunitat en virtut del seu Estatut. Una de les preocupacions del Parlament ha estat la protecció de la natura davant el procés urbanitzador. Una de les funcions més tradicionals i importants de qualsevol parlament, i també del Balear, és la d’aprovar els presuposts i examinar i aprovar els comptes de la Comunitat. El Parlament és l’organ que designa entre els diputats el senador que ha de representar la Comunitat en el Senat. D’altra banda, el Parlament està legitimat per interposar recursos d’inconstituncionalitat contra les lleis, les disposicions o els seus actes amb força de llei de l’Estat que pugin afectar el seu àmbit d’autonomia. També és el Parlament el que dirigeig els conflictes que es puguin produir entre el Govern i els consells insulars sobre el repartiment de les competències administratives entre les dues institucions i és l’encarregat d’aprovar els convenis per a la prestació i la gestió dels serveis propis que es puguin celebrar amb altres comunitats autònomes. Un especial protagonisme té el Parlament en el procediment de la reforma de l’Estatut. Sense el consentiment del Parlament no es pot modificat l’Estatut

El President i el Govern

La institució més important de la Comunitat és el President, que exerceix la més alta representació de la Comunitat, així com la representació ordinària de l’Estat; promulga les lleis en nom del rei i firma els decrets; i com a cap de Govern nomena i cessa els membres d’aquest i dirigeix i coordina la seva acció. El Govern, format pel President, el vicepresident i els concellers en funcions executives i administratives, és l’organ més important i superior de l’Administració autonòmica. Dirigeix la política i l’Administració de la Comunitat, exerceix la funció executiva i la iniciativa legislativa, i adopta les decisions més trascendentals d’aquesta Administració, entre les quals destaquen les d’elaborar els pressuposts, exercir la potestat reglamentària, aprovar els plans territorials, interposar recurs d’inconstitucionalitat, suscitar conflictes de competència i nomenar i separar els càrrecs de rang igual o superior al de director general.

L’administració general de l’estat a les Balears i l’administració de les comunitats europees.

L’Administració general de l’Estat actua a les Balears i ho fa per mitjà dels seus organs centrals, dels seus òrgans perifèrics i dels seus ens instrumentals, que confonen l’Administració instruccional, constituïda alhora per òrgans centrals i perifèrics. El delegat del Govern a les illes Balears representa el Govern central, dirigeix i supervisa els serveis de l’Administració general, nomena els directors insulars de l’Administració general, protegeix el lliure exercici dels drets i llibertats, i garanteix la seguretat ciutadana. Per això, exerceix el comandament de les forces i cossos de seguretat.

Des de 1977 fins el 1998

En 20 anys hem vist com s’extingia la Diputació, emergien els consells insulars, la Comunitat Autònoma i l’Administracio de les Comunitats Europees, com disminuïa gradualment l’Administració perifèrica de l’Administració general de l’Estat en benefici de l’Administracio de la Comunitat i com es democratitzaven els ajuntaments, es regulava de bell nou la seva organització i es reconeixia la seva autonomia.

La distribució de competències entre els diferents nivells institucionals es regeix pel principi de subsidiarietat, cosa que significa que tot el que pugui fer el municipi no ho ha de fer l’illa; que tot el que pugui fer l’illa no ho ha de fer la Comunitat; que tot el que pugui fer la Comunitat Autònoma no ho ha de fer l’Estat, i que tot el que pugui fer l’Estat no ho ha de fer les Comunitats Europees.

Per valorar el que ha succeït en aquests 20 anys en les institucions públiques de les illes Balears, convindria distingir tres qüestions o aspectes: el model politicoadministratiu que s’ha dissenyat i la descentralització interna, la via seguida per accedir a l’autogovern i per ampliar les competències i, finalment, l’exercici de les competències rebudes.

1) Quant al model politicoadministratiu que s’ha dissenyat i la descentralització interna, cal assenyalar que s’ha produit un canvi quantitatiu i qualitatiu més important des de la consolidació de l’Estat liberal. La gran novetat consisteix en què cada illa ha recuperat els seus òrgans de govern i administració, i per damunt d’elles s’han creat i consolidat unes institucions comunes d’autogovern i una administració de la Comunitat. Amb això volem dir que hem passat d’un govern interinsular constituït per òrgans del poder central amb un model mixt en què coexisteixen el model anterior amb un model d’autogovern interinsular i governs insulars. La instauració de la Comunitat Autònoma ha significat un aprofundiment democràtic, ha suposat l’inici del procés cap a la institunacionalització de l’autogovern, fonamentat en el principi de cooperació entre els pobles que formen la comunitat insular.

2) La via seguida per accedir a l’autogovern i per ampliar les competències, el contingut de l’autogovern i el sostre competencial presenten un balanç més discutible. Quant al procés autonòmic, crec que hauríem de distingir dues etapes: del 1977 al 1981, i del 1981 endavant. La primera es caracteritza per una gran il·lusió i participació per part dels ciutadans i els partits, amb un gran protagonisme per part de l’Assemblea de Parlamentaris. En la segona etapa, el procés es reconduït mitjançant pactes pels principals partits d’àmbit estatal i el Govern de l’Estat. És en aquest nivell que es fixa la via per accedir a l’autogovern i, consegüentment, les competències que asumirà la Comunitat. No han sabut o no han volgut o no han pogut jugar bé dins l’estat de les autonomies. Aquest situació ha provocat una paradoxa: juntament amb el canvi quantitatiu i qualitatiu sense precedents i amb l’encert del model organitzatiu, la manera d’accedir a l’autogovern, el ritme d’assumpció de competències, el sostre assolit i el seu exercici han provocat el desencís de les capes de la població que més creien en l’autogovern. El nostre sostre competencial no solament està i estarà – fins i tot després de les dues reformes de l’estatut d’Autonomia de 1994 i 1998, actualment en tramitació – per davall de les anomenades nacionalitats històriques, sinó que és també inferior al d’algunes comunitats que, com Aragó, accediren a l’autonomia per la via de l’article 143 de la Constitució. El sostre competencial de les illes Balears és equivalent, per exemple, al de Castella-la Manxa. Ni la insularitat ni la llengua i cultura pròpies o els antecedents històrics que ens avalen com a comunitat històrica han estat fets diferencials suficients per superar aquest nivell.

3) Quant a l’exercici de les competències rebudes per la Comunitat, crec que hauríem de distingir entre les que ja eren gestionades per l’Estat abans de les transferències a la Comunitat, i les que ha assumit la Comunitat en matèria de llengua i cultura, el que podríem denominar normalització lingüísticocultural. Respecte de les primeres pens que amb el temps és previsible que millorem i superem la gestió de competències rebudes, i que, si actuam bé podrem pal·liar els dèficits acumulats en sanitat, educació o carreteres. En l’anàlisi de l’exercici del segon bloc de competències la importància ve donada en el nostre cas perquè la llengua i cultura pròpies de les illes Balears estan en un estat de desemparament a causa de raons històriques. L’Estatut d’autonomia en l’article 14 prescriu que la normalització del català és un objectiu dels poders públics de la Comunitat Autònoma. Si la llengua està en un estat de desemparament perquè l’estat espanyol no s’ha carecteritzat precisament per protegir les llengües diferents del castellà. Com a conseqüència, no s’han consolidat ni desenvolupat les característiques de nacionalitat comunes dels pobles de les Illes ni s’han realitzat la necessaria tasca de vertebració i cohesió de la societat. s’han perdut 15 anys mentre la nostra llengua i cultura estan en un estat de minorització creixent, lligada al desenvolupisme urbanístic. La normalització lingüística i cultural, la consolidació i el desenvolupament de les característiques de nacionalitat comunes dels pobles de les Illes continua essent una assignatura pendent de la Comunitat amb la qual hem començat aquest nou mil·leni. No s’ha assolit la normalitat ni tan sols s’han posat les bases per conseguir-la.

Tags: balears en, illes balears, sentit, figurat, balears, publiques, institucions