«JOANA 2015 BATALLA CAMPAL» DRAMATÚRGIA PABLO LEY INTÈRPRET

_______________________________________________________________

«Joana 2015. Batalla campal». Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret: Raquel Ferri. Direcció: Ester Villamor i Pablo Ley. Music i composició musical: Javier Gamazo. Treball Corporal: Mar Medina. Disseny il·luminació: Ester Villamor. Vídeo: Marc Gamazo. Cartell: Ana Albalat. Xarxes socials: Roi Sastre. Difusió: Albert Ubach. Projecte Galilei. Grec 2016, Teatre Eòlia, Barcelona. Del 7 al 17 de juliol.

_______________________________________________________________

Sense trampa ni cartró

Joana 2015 Batalla Campal neix de l’encontre entre el dramaturg Pablo Ley, la directora Ester Villamayor, el músic Javier Gamazo i l’actriu Raquel Ferri. Sense trampa ni cartró; o sí, amb tota la força de la mentida teatral i el cartró necessari per crear una espasa que lluitarà contra tots els mals del món. No s’hi posa per poca cosa aquesta colla, que han volgut imaginar una faula sobre una possible Joana d’Arc contemporània.

El mite de la jove mística francesa és la base d’un únic personatge protagonista, que també té trets de l’Alícia de Lewis Carroll i de Kiki, l’aprenent de bruixa d’Hayao Miyazaki. Però sobretot és l’encarnació de la Joana del poble de Montaverner allà a la Vall d’Albaida, sí dona, la filla de Jaume; xica, aquella que quan va dir la primera paraula va soltar Gustavo, lo nom de son tio; la que sempre va amunt i avall corrent i cantant pels camps i que va a buscar a la seua amiga Maria a deshora, quan fa més calor. Retorn a la infantesa i el paisatge de Raquel Ferri, i al seu parlar, perquè ja cantava Raimon que qui perd els orígens perd la identitat.

Joana, guiada per unes veus, complirà l’encàrrec de lluitar contra les forces del mal, uns corruptes homes vestits de negre, amb corbata i calcetins de fil, que ens els imaginem sense rostre i de complexió fangosa. Ferri és la naturalitat i la força, la ingenuïtat i la lluita, l’esclat físic i la por al rostre. Un huracà escènic que fa tots els papers però no està sola, perquè Javier Gamazo li pinta el món amb la música en directe que ha composat. El diàleg i la complicitat entre els dos són totalment autèntics.

L’espai escènic és una mena de joc de la xarranca farcit d’objectes: d’infantesa (per exemple una joguina que és un conill de peluix) i de paisatge (com ara unes taronges). Es tracta d’un tipus d’atrezzo triat de manera molt curosa i que potencia l’objecte no només com a tret físic del personatge, sinó també sentimental. Gens estrany en un muntatge de dramatúrgia signada per Pablo Ley, recurs que ja va emprar per exemple a Homenatge a Catalunya o La Maternitat d’Elna. És destacable també l’encert del vestuari de la protagonista quan se’n va a la batalla.

La direcció de Ley i Ester Villamor és àgil i delicada alhora i amb un ritme creixent que atrapa el públic. Aquest és un espectacle de poc pressupost, molt talent i força energia d’aquella que uneix persones que es coneixen i simplement volen treballar en total llibertat sense tenir en compte res més. Tot això, inconscientment o no, també s’acaba transmetent a l’espectador.

És el primer cop que veiem Raquel Ferri Moscardó a escena. El seu nom quedarà lligat per sempre al de Joana i la seguirem de ben a prop en la seva nova batalla: l’aventura de formar part de la Kompanyia del Teatre Lliure.

Teresa Ferré, Recomana, 13 juliol 2016

_______________________________________________________________

Una gran llevantada d'emocions

No és gens senzill aixecar un espectacle del no res. Ni que es tingui una “bona història” per explicar, ni que es compti amb molts mitjans per fer-ho. Aquí rau la màgia del teatre: a vegades una història petita, una vivència personal explicada de forma senzilla i amb escassos recursos pren de sobte una gran volada. Això és Joana 2015 una gran llevantada d’emocions.

La Joana ens porta de la mà Al país de l’olivera (Obrint pas, Coratge, 2011). Des de Montaverner, en el centre de la Vall d’Albaida, ens convida a una intensa passejada pel país de la infantessa: l’única pàtria certa. En un escenari desproveït de referencies locals i farcit d’elements d’atrezzo que contribueixen a la localització temporal (en una mena de no-temps), la Joana empren el seu vol. Perquè el lloc on ens porta la Joana no es tant un espai geogràfic com imaginari; una construcció feta amb retalls de realitat, com ho testimonien les imatges que apareixen en el monitor: nenes vestides de Primera Comunió, escenes de platja...

Des d’allí la protagonista sortirà a enfrontar-se amb els exèrcits del mal, una lluita que esdevé un ritus de pas per arribar a un altre temps, una altra edat. El conte —farcit d’elements mítics— és més que un monòleg intern, més aviat es tracta d’un diàleg amb la música i els sons que, dins l’escenari ens proporciona, Javier Gamazo.

El trenat de la història ve de la mà del dramaturg i director Pablo Ley; una filigrana textual que lliga el mite de Joana d’Arc i la història de Raquel Ferri, amb subtils complements de la Alicia de Lewis Carrol i de la Santa de Brecht. Ley dirigeix a quatre mans amb Ester Villamor, una Raquel Ferri enorme i valenta que suma a la seva prodigiosa ingenuïtat, una paradoxal maduresa escènica y un ús fascinant de la parla. El gran Rolan Barthes parlava de les qualitats sonores de la llengua i afirmava: Tota relació amb la veu és una relació amorosa. Potser és això el que ens enamora de Raquel Ferri i el que ha encisat a la Jove Kompanyia del Lliure de la que formarà part a partir de la propera temporada.

Iolanda G. Madariaga, Recomana, 13 juliol 2016

_______________________________________________________________

Tags: batalla campal»., 2015 batalla, batalla, «joana, campal», dramatúrgia, pablo, intèrpret