19 INFORME ANUAL AL CLAUSTRE 20 DE MAIG DE

I UITR SM2021 31 INFORME UITR SM2021 GENERACIÓN Y
28 SGTALLMECANIINFORME 3 DE FEBRERO DE 2010
30 INFORME DEL TALLER SOBRE FIJACIÓN DIFERENCIADA

4 TRANSCRIPCIÓN ENTREVISTA RELATIVA AL INFORME SOBRE
INFORME SIMPOSIO DE LA OEA SOBRE GESTIÓN
INFORME ACTUALIZADO DE LA IATI – SECRETARÍA DE

INFORME ANUAL AL CLAUSTRE

-19-

INFORME ANUAL AL CLAUSTRE. 20 de maig de 2005

Presentació oral

Aquesta ja és la setena ocasió que tinc l’oportunitat d’adreçar-me al Claustre de la Universitat per retre comptes de l’acció de govern de l’equip rectoral que encapçalo. Com en totes les anteriors, és un moment important de la meva activitat perquè, quan s’escau l’aniversari de les eleccions a rector, tinc la possibilitat de presentar l’informe anual de gestió i així poder passar revista a la feina feta, avaluar l’acompliment del programa de govern, i analitzar el funcionament de la Universitat conjuntament amb els representants de la comunitat universitària. La presentació de l’informe comporta una aturada per a la reflexió que ens permet avaluar la situació en què es troba la URV, la qual cosa fa possible marcar les estratègies principals a seguir durant el proper període.

Després del nou Estatut, l’informe ha canviat relativament de sentit: l’elecció del rector per sufragi universal comporta unes formes de control de l’acció de govern diferents, i ara no cal que el Claustre aprovi l’informe anual. No obstant això, seguim donant tota la importància a la presentació d’aquest document, perquè és el mecanisme que tenim a les mans per retre comptes de la nostra activitat i considerem que és del tot imprescindible fer-ho amb el màxim rigor per a la bona marxa d’una institució que funciona democràticament i de forma autònoma.

En la sessió del Claustre no és pertinent que presenti un llarg informe oral. Per això any rere any prestem als claustrals un detallat informe escrit, un document de rendició de comptes on exposem de forma prou detallada la situació de la Universitat i l’acció política que ha portat a aquesta situació. Confio que enguany, com en els anteriors, els resulti un document útil i els permeti valorar adequadament la tasca feta i la nostra situació com a universitat. Lamento no haver pogut lliurar-lo amb la convocatòria, però sempre se’ns queda curt el temps. Els en demano disculpes.

Com he fet els anys anteriors, començo el meu informe oral amb una valoració global del període transcorregut entre el 20 de maig de 2004 i avui, 20 de maig de 2005. Un període que correspon al tercer any d’aquest mandat, de plena normalitat acadèmica i institucional, que ens ha permès seguir avançant significativament en els tres eixos de la nostra activitat (la docència, la investigació i les relacions amb la societat), i aconseguir bons resultats, millors que l’any anterior, en tots els àmbits. Per això des de l’equip de govern estem un cop més satisfets de la marxa global de la Universitat, especialment perquè hem pogut avançar considerablement en el nostre principal propòsit, que com saben és incorporar la Universitat a l’espai europeu de formació superior i recerca.

A diferència de l’any anterior, aquest any ha estat de plena normalitat política externa, amb continuïtat en els governs que ens són de referència. Teníem la confiança que això ens permetria trobar la necessària complicitat per aconseguir els nostres propòsits i en bona part ha estat així, tot i que pel que fa a la construcció de l’espai universitari europeu les passes donades pels governs, especialment el govern de l’Estat, són del tot insuficients. Després m’hi referiré.

Ara, però, en començar a desglossar el meu informe, em permetran una reflexió que des d’una perspectiva de política general em preocupa força, especialment perquè té molta incidència en la política acadèmica que podem fer des de la URV. Faig referència al que hom anomena sistema universitari català i les regles del joc que el regulen.

Jo parteixo d’una visió del sistema que es fonamenta en l’autonomia universitària, un requisit imprescindible per poder acomplir amb eficàcia la nostra missió en una societat lliure. Entenc que a l’administració, al govern, li correspon ordenar el sistema públic, exigir-ne la qualitat, finançar-lo i donar a les universitats els instruments per poder exercir la seva missió. A les universitats ens correspon formar els ciutadans a nivell superior, generar coneixement per poder-ho fer com cal i prestar a la societat el màxim servei possible. Amb la meva visió, que d’altra banda és generalitzada en el que hom anomena espai europeu, som les universitats qui hem de poder decidir què ensenyem, a qui ho ensenyem, com ho fem i qui ensenya. No vull entrar a discutir ara el nivell d’autonomia de què disposem, prou escàs com saben. Ja ho farem en tot cas els propers mesos si com prometen els governs es torna a discutir la LOU i la LUC. Aleshores tindrem l’oportunitat de comprovar si els programes polítics que propugnen l’autonomia universitària són una realitat o es tracta només de promeses electorals.

Ara em vull referir al paper de les universitats catalanes en relació amb el govern, perquè per poder exercir adequadament la nostra autonomia, fins i tot la poca que tenim amb la legislació actual, hauríem de ser capaços d’entendre que cal col·laborar al màxim entre universitats per adoptar estratègies i polítiques comunes que ens facin forts davant el govern i negociar, cadascú des de la seva posició, amb la màxima contundència. Una universitat, tota sola, té força difícil la negociació amb el govern. Totes les universitats, plegades, tenen molta força, molts arguments per negociar com correspon. Altrament no és només un tema de força en la negociació, sinó també una posició molt més adequada de les universitats davant el govern per exercir la seva autonomia.

He intentat aconseguir-ho durant l’any llarg que he estat president de l’ACUP, l’associació que agrupa les universitats públiques catalanes, i els confesso que no me n’he sortit. Al contrari, no per la meva acció com a president de l’associació -almenys així ho espero-, sinó perquè enguany hi ha hagut dos temes importants en l’agenda de negociació govern-universitats: el finançament i la programació, que en lloc de portar-nos a anar junts per negociar adequadament han dividit de manera important les universitats catalanes, la qual cosa ens ha afeblit considerablement, no només de forma individual, sinó també, almenys aquesta és la meva opinió, de forma col·legiada.

En paral·lel a aquesta situació d’allunyament entre les universitats catalanes, s’està donant un altre fenomen tant o més preocupant que l’anterior. Ara faig referència a la dicotomia entre les universitats metropolitanes i les universitats anomenades perifèriques pels metropolitans. Una divisió accentuada en el moment polític actual, extraordinàriament preocupant en la perspectiva del nou model docent de grau/màster, no afavorida pel govern sinó volguda per alguna de les universitats de fora de Barcelona, que reclamen un tracte diferencial, com una mena de discriminació positiva, pel fet de no ser barcelonins. Jo entenc just un sistema de compensació del que podríem dir sobrecostos del fet perifèric (amb el bon sentit de la paraula), no només com a costos econòmics sinó també socials i polítics. Però no comparteixo un tracte proteccionista per aquesta situació perquè porta associada una categorització d’universitats molt perillosa, que fins i tot es tradueix en el llenguatge quan hom parla d’universitats territorials enfront de les metropolitanes (com si aquestes no estiguessin també en un territori!). Aquesta categorització està molt a prop de considerar les universitats territorials com a colleges que han d’impartir títols de grau per als ciutadans del territori i donar servei a la societat immediata, deixant les no territorials per a funcions més elevades com els màsters o la recerca. Si volem ser universitats de primer nivell, sempre la nostra ambició, hem de ser valents per renunciar als privilegis proteccionistes i afrontar la discussió amb la resta d’universitats i el govern amb l’argument de la qualitat i la feina ben feta.

Crec que és el moment de fer un esforç per unir estratègicament les universitats públiques catalanes, deixar-nos de territorialitats mal enteses i entendre que cal posar-nos d’acord per exigir. Certament, serà un moment molt complex en la discussió interuniversitària amb el govern, perquè caldrà debatre a curt termini el mapa de màsters oficials de Catalunya, és a dir, els màsters que farem les universitats a preus públics perquè hauran estat acceptats pel govern. Afrontar aquesta discussió en aquesta situació de divisió i territorialitat mal entesa és, almenys per a la URV, extraordinàriament perillós. Hem fet i farem els possibles per aconseguir la necessària coordinació, encara que ho veig força difícil, especialment per un tema cultural. Les universitats estan massa habituades a la negociació bilateral, que d’altra banda dóna prou bons resultats al govern com per renunciar-hi en benefici de la negociació conjunta. Les malfiances són massa elevades. Els recels, constants. Caldrà, però, trencar aquesta cultura per a la bona marxa del conjunt de les universitats i aconseguir donar fortalesa a l’ACUP i convertir-la en un vertader agent de negociació amb el govern.

Els dos factors que han portat a la divisió entre universitats, com fa un moment esmentava, són el finançament i la programació. Em permetran que m’hi aturi per valorar-los i aprofiti per comentar els avenços que hem pogut fer en aquests dos importants aspectes de la nostra política.

Amb relació al finançament, l’any passat els comentava que estàvem en una situació crítica, amb un pressupost deficitari i amb unes subvencions de la Generalitat a la cua de totes les universitats i molt per sota de les necessitats mínimes. La situació era terriblement injusta perquè la diferència del finançament per estudiant entre universitats publiques no era explicable amb cap argument convincent. En aquell moment només vaig poder parlar de promeses del conseller Solà, perquè ara fa un any només havia anunciat la seva política; no l’havia aplicat encara, ja que el pressupost del 2004 es va aprovar amb molt retard pel canvi de govern.

Ara la situació ha canviat radicalment. S’han aprovat dos pressupostos de la Generalitat, el del 2004 amb el retard comentat i el del 2005 amb normalitat. En el primer, en el moment de fer la distribució dels recursos entre universitats es va produir un fet significatiu, ja que la distribució es va fer estrictament segons el model de finançament vigent, eliminant la progressivitat en la correcció del mal finançament i distribuint directament el que ens pertocava. Aquest fet, junt amb l’aplicació de l’augment pressupostari condicionat per la LUC, va fer augmentar el pressupost de la URV en un 15% aproximadament amb relació al pressupost del 2003. En el segon pressupost, el del 2005, s’ha aplicat un lleuger canvi en el model de finançament que introdueix l’activitat científica de les universitats i que ajusta alguna variable relativa al pes dels diferents paràmetres Al mateix temps es va produir un fet important per la decisió del conseller de no aplicar l’augment del finançament previst a la LUC de forma lineal, sinó d’acord amb el model, tot i que les universitats sobrefinançades encara reben una compensació. A més, es va introduir un nou concepte, el fons de territorialitat, que ens ha afectat significativament. Amb una cosa i altra hem aconseguit un augment d’un 19% amb relació al pressupost anterior.

No és aquí el lloc d’explicar els detalls del model actual ni les repercussions concretes en el nostre finançament. Ho tenen ben detallat en l’informe escrit. Sí que toca, però, valorar molt positivament la situació perquè en dos exercicis, i a la pràctica en un any, hem augmentat el pressupost en aproximadament un 34% en relació amb el que teníem ara fa dos exercicis, un augment que ens ha permès situar-nos en una franja mitjana en relació amb el finançament per estudiant i corregir la nostra mala situació econòmica. No per posar-nos en una situació d’abundància, sinó per sortir del forat en què estàvem començant a caure com a conseqüència d’una distribució injusta de recursos.

Per a la URV la política adoptada per la conselleria ha estat francament positiva. No hi ha discussió possible. Ara estem en una situació que ens permet afrontar els canvis necessaris per aconseguir els nostres objectius amb un cert optimisme, perquè encara que no disposem de tots els recursos necessaris, sí que tenim una situació econòmica sanejada, consistent i amb perspectives de millora en els propers anys que faran possible les polítiques que la URV necessita per ser una institució competitiva i de qualitat. És de justícia reconèixer que el conseller Solà ha pres decisions molt encertades en el tema econòmic, no perquè han afavorit directament la nostra universitat sinó perquè han fet possible apropar força el finançament per alumne entre les diferents universitats públiques de Catalunya, una situació anòmala que calia corregir necessàriament i que ha repercutit directament en la millora del nostre finançament.

És clar, però, que no totes les universitats ho veuen igual, ja que mentre que el creixement per a la URV ha estat molt significatiu, alguna universitat que abans estava molt sobrefinançada en relació amb la mitjana per estudiant no ha vist augmentar tant el seu pressupost. Sí que l’han augmentat per sobre el cost de la vida, però no de forma substancial. Les previsions d’augment lineal dels seus pressupostos d’acord amb la seva interpretació de la LUC no s’ha acomplert, la qual cosa ha portat a corregir la situació del desequilibri en el finançament per estudiant al país, però no a corregir la situació econòmica d’alguna universitat. Aquest fet ha estat en el rerefons del distanciament entre universitats, la qual cosa és si més no paradoxal, perquè si bé és comprensible un distanciament amb la conselleria quan no s’acompleixen les expectatives que un té establertes, és força incomprensible el distanciament amb els col·legues que hem vist millorada, de forma ben justa, la nostra situació.

No puc fer altra cosa que lamentar-ho i confiar que el temps posarà les coses al seu lloc, tot esperant que la conselleria mantindrà la mateixa política i anirà condicionant l’igualament en el finançament per estudiant entre universitats, fet que des del nostre punt de vista ha d’estar entre les prioritats de qualsevol política universitària pública. Nosaltres reconeixem que hi ha fets diferencials entre universitats que condicionen finançaments no equivalents, fets diversos que es poden resoldre via contractes programa de les diferents universitats amb el govern, però mai acceptarem com no hem acceptat fins ara que el finançament bàsic per estudiant sigui diferent. No hi ha raons que ho justifiquin.

No tots els problemes de finançament, però, estan resolts. Hi ha un altre aspecte prou important que no ha estat afrontat i que té repercussions notables en la nostra activitat: és el que fa referència al finançament que per recerca rebem les diferents universitats en convocatòries públiques. Nosaltres acceptem, i volem, un sistema d’ajuts a la recerca en funció dels resultats de cadascú. És la mateixa política que apliquem a la URV i, per tant, no tindria sentit que no la volguéssim també per a les relacions amb el govern. En qualsevol sistema de distribució de recursos en funció de resultats hi ha d’haver una objectivitat absoluta i unes regles del joc transparents. Hem avançat força en aquesta direcció durant el darrer any, cosa que celebrem. També, però, els resultats finals del sistema de distribució de recursos han de ser coherents amb la posició relativa de cadascú; si no, el sistema falla. Un any més, en valorar el resultat global ens trobem en una situació que correspon a un finançament que està per sota de la nostra productivitat com a institució, un perjudici que cal corregir per disposar d’un sistema suficientment just de distribució. Hem avançat, però no encara suficientment.

Altrament, en recerca pesa molt el centralisme barceloní; per tradició investigadora, per massa crítica, per oportunitats, per força raons que no cal desglossar. Per sort pel país, sense ironia, és com una bola de neu que es va fent més i més gran a mesura que augmenta el suport institucional a la investigació. S’hi van concentrant més i més oportunitats, va augmentant la massa crítica i cada cop més Barcelona s’està convertint en un centre de referència en recerca a Europa. Aquest fet, molt positiu en si mateix, ens perjudica i ens fa perdre oportunitats, que són, d’altra banda, imprescindibles per la construcció del nostre projecte d’universitat i, principalment, per la sostenibilitat econòmica i social del nostre territori.

Em permetran un exemple significatiu. Es tracta del projecte ITER, que es volia ubicar a les nostres terres i que, com recordaran, va decidir-se que, en cas de situar-se a Europa, s’instal·laria a França. En el moment actual, per les informacions disponibles, la proposta japonesa ha retirat la seva candidatura i, per tant, ja està decidit que ITER es construirà a França. Recordaran també que, diguem-ne com a compensació per la decisió de no proposar Vandellòs com a seu, Europa va acordar que una part del projecte es faria a Catalunya, i en aquell moment tots pensàvem en Tarragona. Doncs bé, ara ja sembla decidit que, com sempre, es farà a Barcelona per raons de sinergies i massa crítica que se’m fan molt difícils d’entendre.

Prendre aquest tipus de decisions, importants en política científica, perjudiquen clarament el nostre projecte. Per això hem de reclamar una política científica lligada a una política d’equilibri territorial que, quan sigui possible, apliqui una discriminació positiva a l’hora de prendre decisions significatives. No només cal que en la distribució de recursos rebem el que ens correspon per raó de la nostra qualitat i productivitat, sinó que també s’han de prendre decisions que permetin augmentar la massa crítica i el nostre potencial.

El segon tema que esmentava entre els importants en la nostra política és la programació de nous ensenyaments, un aspecte també significatiu que tot seguit comentaré.

Estem en un llarg moment d’incertesa pel que fa a la formació universitària. Mentre que hi ha estats de la Unió on enguany ja acabaran els estudis els titulats amb el model Bolonya, aquí encara està tot per definir. La conservadora i proteccionista obsessió per definir un catàleg oficial de titulacions i la continuada tradició de centralisme i uniformitat estatal han fet que a hores d’ara encara no haguem pogut entrar en el sistema bachellor/màster/doctorat. La definició del catàleg de títols de grau està aturada i sembla ben enrevessada perquè el govern està aplicant una no-polítca. El sistema de màsters comença a caminar no de forma paral·lela sinó independent, amb les dificultats que comporta. Les mesures que ha de prendre el govern per facilitar la convergència cap a l’espai europeu, com el nou decret de professorat, estan a l’espera d’una nova LOU que anuncien per al proper hivern. És normal que un canvi de govern comporti un replanteig polític, però la incertesa s’està allargant molt més del necessari i aquest fet complica força la presa de decisions a la URV, i entenc que també al conjunt d’universitats catalanes.

En aquest context, quan fa uns mesos va ser l’hora de la programació, és a dir de definir la conveniència de posar en marxa noves titulacions o de modificar les existents, la postura de la URV va ser, davant la incertesa, continuar la nostra política d’anys anteriors, la qual cosa comportava continuar desplegant el mapa d’ensenyaments que fa uns anys va aprovar el Claustre i que ens ha donat molt bons resultat per ajustar l’oferta a la demanda de places i per mantenir-nos, com correspon a un servei públic, prestant el servei que la societat ens reclama. Quan estigui resolt el catàleg de titulacions de grau, ja ens hi ajustarem, però mentrestant no hem d’aturar les polítiques que funcionen satisfactòriament, una posició no compartida per altres universitats i que va portar a un estira-i-arronsa entre les universitats catalanes que va ajudar al distanciament que abans comentava. Aquest tema no té més transcendència, tot i que en pot tenir força quan sigui el moment de parlar de màsters, qüestió a la qual em referiré d’aquí a un moment.

Per al curs proper podrem impartir dues noves titulacions: Biotecnologia i Arquitectura, dues llicenciatures que ens fan possible arrodonir força el nostre mapa de titulacions. La Biotecnologia, perquè ens permet entrar en les ciències biològiques que avui tenen demanda significativa, i alhora completar la nostra oferta en l’àmbit de les ciències i enginyeries. L’Arquitectura, perquè fa possible començar la nostra activitat en un àmbit amb força demanda i important en el context econòmic. Les decisions de programació ens permeten al mateix temps iniciar una experiència de compartir un projecte formatiu, el de biotecnologia, amb una universitat propera com és la Universitat de Lleida, una experiència per nosaltres molt positiva i que haurem de saber aprofitar i aprofundir en el futur.

La decisió de posar en marxa Arquitectura va ser complexa perquè una altra universitat, la privada Ramon Llull, també hi estava interessada; de fet ja estava impartint arquitectura a Tarragona, encara que fora de programació. La conselleria va buscar la creació d’un títol conjunt, la qual cosa vam constatar que no era possible, tot i la voluntat d’uns i altres de trobar-hi una solució, perquè compartir un projecte entre universitats tan diferents resulta a la pràctica impossible. Nosaltres hem buscat, i aconseguit, una oferta pública de qualitat en aquest àmbit del coneixement al nostre territori. És una postura sensata i emmarcada plenament en la nostra política acadèmica, que estem segurs que donarà el resultat pretès.

Altrament, fora ja dels temes d’oferta acadèmica, la decisió d’ubicar la nova Escola Tècnica Superior d’Arquitectura al campus de Bellisens ens permetrà, junt amb la previsió del trasllat de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, crear un vertader campus i seguir amb la política de concentració de la implantació de la URV que ja fa anys estem buscant i aconseguint.

En el context de la programació, hi ha una altra decisió important per a la nostra política: la posada en marxa del Campus de les Terres de l’Ebre, prevista per al proper curs acadèmic. En parlarem en el proper punt de l’ordre del dia perquè és un tema que ha d’aprovar específicament el Claustre de la Universitat, però no volia deixar de fer-ne esment en aquest informe, perquè és una de les decisions importants que hem pres a la URV que comporta ampliar l’activitat de la universitat de forma decidida i completa a les Terres de l’Ebre. D’aquesta manera comencem a jugar el rol que el nostre Parlament ens assigna i que nosaltres pensem que ajudarà notablement a la sostenibilitat d’aquest territori. És una part important de la nostra missió que ara desplegarem, per la qual cosa ens hem de felicitar, ja que finalment s’ha donat el conjunt de circumstàncies que ho faran possible.

La programació no afecta tan sols els títols de grau, sinó també i molt especialment els títols de màster i de doctorat. Com ja hem comentat força vegades, la programació dels màsters és, en principi, oberta ja que aquí no cal respondre a un catàleg sinó que el sistema funciona per acreditació a posteriori Tot i això, la Generalitat introdueix el criteri de programació, per tal com es reserva el dret d’incloure en el sistema de finançament els màsters que consideri adequats imparteixin les diferents universitats. A nosaltres ens sembla bé aquesta postura, no compartida per algunes universitats catalanes, que volen deslligar els màsters de la programació i buscar un finançament genèric per mòduls o equivalents.

No cal que insisteixi en la necessitat de poder dissenyar una bona oferta de màsters a la URV, qüestió determinant per al nostre futur i en la qual estem treballant durant tot el període recent a través d’un programa de màsters pilot, que ja ha començat i que el proper curs agafarà la dimensió necessària en l’etapa actual. No cal insistir en la necessitat que ja vaig justificar detalladament ara fa un any quan presentava l’informe anterior, tot i que convé que torni a fer una crida a la implicació decidida en aquest tema, perquè de vegades tenim la sensació que alguna de les propostes es tira endavant més per obligació que per convenciment.

Som conscients de les incerteses, de la complexitat de la convivència de models diferents, del treball que comporta; en fi, de totes les dificultats existents que poden portar a fer pensar que ja ho farem quan tot estigui més clar i sigui, per tant, més senzill. Des de l’equip de govern estem convençuts que no ens podem permetre esperar; en els àmbits en què volem ser o seguir sent forts, ens cal ara, no demà, començar amb programes pilot la impartició de màsters Bolonya, perquè només així haurem demostrat la nostra capacitat i la nostra voluntat ferma i sòlida de tirar els projectes endavant i, en la futura discussió de programació dels màsters, tindrem una posició que ens permetrà discutir amb arguments, qüestió transcendent per obtenir un resultat satisfactori de la propera negociació. Altrament podrem oferir als nostres alumnes ja, no demà, un procés formatiu que els permeti disposar d’un títol adaptat al model Bolonya i, per tant, estar preparats per ser més competents en el mercat professional.



Programació i finançament han estat dos temes importants en el període que abasta l’informe actual, com ho serà especialment la programació durant els mesos que vindran. Són temes de política universitària que necessiten posicionaments i estratègies per la nostra part, però que són multilaterals i que no estan del tot a les nostres mans. N’hi ha d’altres que sí, que depenen només de la nostra política i les nostres decisions; m’hi referiré a continuació per completar l’anàlisi del principals temes de política universitària que he de plantejar davant el Claustre en l’informe anual.

Com que és la nostra primera prioritat i el principal tema que ens ocupa en el moment actual, em refereixo principalment al desplegament del pla estratègic de docència, és a dir al canvi en la metodologia docent que estem tirant endavant a la URV. Tots els centres de la Universitat s’han implicat en el procés i el proper curs tindrem ja la transformació metodològica en marxa a tota la universitat. Els responsables d’ensenyament, amb la complicitat del equips deganals i amb la decidida implicació dels professors i professores dels primers cursos, estan decididament compromesos en el canvi cultural que calia posar en marxa. S’han definit els objectius formatius per a cada titulació, s’han concretat els coneixements, les habilitats i competències que volem que adquireixin els nostres alumnes i s’ha començat a comptabilitzar la dedicació de l’estudiant a la docència com a eix del còmput de l’activitat docent, posant l’estudiant al centre de l’acció formativa. S’han dissenyat els sistemes de tutoria, d’avaluació i tots els instruments necessaris perquè el projecte sigui un èxit. En definitiva, s’ha fet molta feina durant el darrer any, hem avançat molt notablement i, tot i que el procés encara està només als inicis, crec que és de justícia que ens felicitem pels avenços aconseguits i que agraeixi davant el Claustre la dedicació i esforç del col·lectiu docent per tirar endavant un projecte que semblava, ara fa un any, tan sols una utopia. Queda encara un llarg camí per recórrer, tot i que de ben segur, amb la complicitat i implicació actual, haurem aconseguit al final el canvi que buscàvem que ens ha de permetre, no tan sols convergir efectivament amb el que es fa a la Unió Europea, sinó disposar d’un sistema docent molt més eficient, amb menor fracàs i amb uns titulats més ben preparats per inserir-se en el mercat laboral.

La feina feta ha servit també per detectar les necessitats i les qüestions que cal resoldre perquè el procés pugui funcionar satisfactòriament. Faré esment d’algunes de les que considero centrals.

La primera és la necessitat de resoldre el problema que amb la nova metodologia docent tenen els estudiants que comptabilitzen la formació amb el treball. Dedicar 40 hores cada setmana a la formació, com exigeix la metodologia que estem posant en marxa, és incompatible amb el treball simultani. Per això cal prendre una decisió que encara no hem afrontat: dissenyar els ensenyaments de la universitat perquè els puguin seguir alumnes a temps complet, és a dir els que hi puguin dedicar 40 hores setmanals, i els alumnes a temps parcial, els que només hi puguin dedicar 20 hores. És una decisió senzilla de prendre però força difícil d’aplicar pels costos i la complexitat que pot generar, però que hem de saber resoldre, perquè és justa i altrament el disseny del nou sistema troba dificultats considerables.

La segona qüestió que cal solucionar fa referència als recursos necessaris per al canvi de sistema, recursos humans i materials, és clar. Els recursos materials, que són un problema, tenen mecanismes de solució: no són mecanismes immediats, però ens han de permetre anar canviat la configuració dels espais i la disponibilitat d’instruments per possibilitar la nostra acció docent. No és un tema que ens preocupi més enllà de trobar els recursos a temps i poder-los utilitzar adequadament.

La qüestió dels recursos humans és la més complexa perquè ens obliga a analitzar sí els actuals són suficients i estan ben repartits i a trobar els mecanismes perquè el professorat pugui afrontar la tasca que representa la nova metodologia docent sense que la recerca se’n ressenti. El càlcul del professorat necessari és en aquests moments entre les nostres prioritats immediates. Hem canviat l’estratègia: ara analitzem la dedicació real a la docència de tot el professorat per conèixer no només com fins ara la capacitat d’establir grups prefixats, sinó el temps real disponible per dedicar-lo a l’activitat docent. El pacte de dedicació i el que en diem POA són instruments que ara ens ho permeten.

Ens falten instruments, com el promès decret de dedicació del professorat que farà possible disminuir o augmentar la dedicació a la docència en funció de la intensitat de la dedicació a la recerca o a les altres activitats universitàries; però tenim prou avançades i definides les regles del joc en la qüestió del professorat per poder plantejar-nos concloure una nova manera de funcionar. No farem una nova plantilla, ja que el canvi progressiu, any per any, del nou sistema docent no ens ho permet. Sí que calcularem per a cada departament les necessitats reals de professorat, no només les hores directament lectives, per afrontar el conjunt de la tasca docent, la qual cosa ens servirà per concretar les necessitats efectives de professorat per a cada curs acadèmic.

Resoldre les mancances ha de ser la primera prioritat de despesa. La millor situació econòmica de la Universitat i, el que és més important, les expectatives de seguir millorant els ingressos tal com determina la LUC, ens fan preveure que podrem afrontar les mancances de forma efectiva. Caldrà, però, ser capaços simultàniament de trobar els mecanismes que permetin augmentar la dedicació a l’activitat docent quan aquesta sigui l’única tasca dels universitaris.

En paral·lel amb la concreció de la dedicació a la tasca docent del conjunt del personal acadèmic, ens cal establir mecanismes que, més enllà del pacte de dedicació, permetin reconèixer la dedicació real a la recerca del professorat per tal que pugui reduir la seva dedicació docent i concentrar més esforços en la investigació. En la nostra estratègia està ben establert que volem ser una universitat investigadora. No n’hi ha prou en d’establir polítiques horitzontals i verticals que ho permetin, sinó que molt especialment cal fer polítiques de personal que ho facin possible. En aquest sentit, ens és del tot necessari començar a actuar de forma sistemàtica i la nostra intenció és fer-ho a partir de la identificació dels professors i professores que són realment actius en investigació. Per això aprovarem properament la definició del que anomenem investigador actiu, és a dir aquell que aconsegueix regularment un tram de recerca o, per defecte, aquell que reuneix el 80% de les condicions que en cada àmbit s’exigeixen per aconseguir-ho.

En una primera fase, donarem als investigadors actius mecanismes per a que puguin disposar de recursos humans que s’incorporin al seu projecte científic per tal d’augmentar-ne el potencial investigador i, al mateix temps, disminuir la seva dedicació personal a l’activitat docent. No com a recompensa, perquè no oblidem que la docència és la nostra raó de ser, sinó perquè el sistema en conjunt sigui més eficaç i possibilista.

Bàsicament els recursos humans addicionals s’han de centrar en personal en formació, becaris o equivalents, i molt especialment en posicions per a postdoctorats, una estratègia fins ara molt feble a la nostra universitat que ens cal enfortir seriosament si volem continuar el progrés en la nostra evolució científica.

En una segona fase, més endavant, quan s’aclareixi la disponibilitat de professorat al conjunt de l’activitat docent, es podran posar en marxa mecanismes més automàtics de disminució de la docència en funció de la productivitat científica. Ara, però, considerem que encara no és el moment adequat de fer-ho, ja que ens sembla prioritari concentrar els esforços en augmentar el personal implicat en la recerca a través del mecanisme abans esbossat.

Amb relació a la recerca i per tant a l’activitat dels departaments universitaris, hi ha un altre tema que ens preocupa i que també cal solucionar en els propers mesos. Faig referència al personal de suport a l’activitat investigadora. Som conscients que l’augment de l’activitat científica, i per tant l’augment de projectes i recursos, implica disposar de personal directe de suport tècnic i administratiu. Hem començat per definir un conjunt de places que han de servir transversalment per donar suport a la gestió dels projectes. Ara ens cal, i per nosaltres és una prioritat del proper pressupost, ajustar el personal administratiu dels departaments per tal que puguin absorbir adequadament l’augment de tasca quan aquesta es produeix.

En paral·lel hem de solucionar d’una vegada la situació del que en diem PSR, és a dir personal de suport a la recerca, ara en una situació laboral que no es pot perllongar i amb poca seguretat per part dels grups pel que fa a la continuïtat d’un any per l’altre. En les properes setmanes, abans de la següent convocatòria, posarem en marxa un mecanisme que estarà basat, igual que fins ara, en la productivitat dels grups, però que a través de contractes programa podrem donar continuïtat als PSR dels grups.



Fins ara els he parlat dels nostres neguits principals en política universitària. No de tots els temes que ens ocupen i que també són importants en el moment de fer el balanç anual de la nostra activitat al davant de la URV. Alguns no són més que resoldre el dia a dia i no cal fer-ne esment. Altres tenen cicles més llargs que l’any que abasta l’informe, com els que fan referència a les infraestructures i a tot el desplegament dels projectes d’innovació vinculats als parcs científics i tecnològics i, tot i que comporten molta dedicació per part nostra i són prou importants pel nostre futur, no és el cas que cada any els expliqui les novetats que es van produint. M’ha semblat més convenient centrar-me en l’anàlisi de les qüestions significatives de l’any transcorregut o les que hem de saber afrontar els proper mesos. En l’informe escrit ja tenen, junt amb els principals indicadors del funcionament i la situació de la universitat, una anàlisi detallada de l’acció de govern, feta amb la intensitat que creiem necessària perquè la rendició de comptes sigui efectiva i pugui valorar-se convenientment el nostre treball.

Pel que fa al indicadors, el conjunt de la informació detallada a l’informe quan compara el curs actual 2004-2005 amb la mitjana dels tres cursos anteriors, o bé quan la comparança es fa amb el que en diem mitjana mòbil (és a dir entre els indicadors del període 2001-2003 i el període 2002-2004), ens permet afirmar que en la gran majoria dels casos la tendència és a la millora i a la consolidació de la URV. Així, en docència mantenim el total d’estudiants de primer i segon cicle, disminueix el total de crèdits matriculats, al mateix temps que augmenta la taxa de rendiment i aconseguim incrementar significativament el nombre de titulats per curs acadèmic. També augmenta el nombre d’estudiants en el doctorat i, molt especialment, en les diferents activitats de formació continuada. En recerca, millora clarament el finançament extern i la producció científica del global de la institució. Uns resultats francament positius que permeten afirmar amb rigor que la URV està en un bon moment, funciona satisfactòriament i acompleix de forma adequada la seva missió docent i investigadora.

Pel que fa al resum de la situació de la Universitat, hauran vist que a l’inici de l’informe, concretament a la pàgina 6, presentem un diagrama en què s’intenta mostrar el perfil actual de la URV, una mena de síntesi o de visió global de la Universitat, comparant-lo amb el que volem que sigui el perfil futur, tenint en compte l’orientació d’universitat investigadora, centrada en l’estudiant i líder del progrés territorial que conforma la visió que s’ha anat configurant aquests darrers anys. El diagrama és una manera sintètica de reflectir la nostra visió actual de la URV, els seus principals punts forts i les seves febleses, aquestes centrades en la poca internacionalització de la nostra activitat, en la baixa intensitat dels postgraus i doctorats en relació amb els títols de grau i, encara, en una insuficient activitat investigadora.

Alguns de vostès saben que molt recentment hem estat immersos en un procés d’avaluació institucional de la URV fet per experts de la Unió Europea d’Universitats. En presentar-nos el seu informe oral, entre les moltes coses interessants que ens van comentar, van fer referència a aquest diagrama afirmant que coincidia amb la seva visió del que és avui la URV i de cap on s’ha de dirigir en el futur. Aquesta visió confirma clarament la nostra i és, doncs, un bon resum de la situació actual de la nostra universitat. No tenim encara l’informe final dels avaluadors. Quan en disposem el farem públic a la intranet de la URV i més endavant el discutirem conjuntament en la propera sessió d’aquest Claustre, ja que crec que serà un instrument molt útil per valorar la situació institucional de la nostra universitat.



Acabo l’informe amb un balanç global de l’any transcorregut dient-los que estic satisfet dels resultats que col·lectivament hem aconseguit. Tot i les nostres mancances, hem demostrat que sabem fer les coses bé, que la qualitat de la nostra activitat docent i de recerca és satisfactòria, que no tenim res a envejar a les grans i reconegudes universitats del nostre entorn. Podem estar orgullosos de pertànyer a la URV: els nostres estudiants reben una formació de qualitat, la nostra recerca és competitiva i la nostra interacció amb la societat és molt positiva i ben reconeguda. Hem fet avançar força la Universitat, i per això estem globalment satisfets de l’any transcorregut.

No volia acabar la meva intervenció sense una darrera observació que em sembla pertinent plantejar en el context de l’informe anual, fet enguany quan queda un any per acabar el meu segon, i últim, mandat com a rector. Segurament és innecessari dir-ho, encara que no està de més comprometre’m davant els representants de la comunitat universitària reunits en Claustre: jo tinc un compromís electoral, uns objectius fixats per un període de quatre anys, que penso acomplir al màxim, treballant fins al darrer dia al mateix ritme i amb la mateixa intensitat que aquests darrers set anys per aconseguir-ho. Ens queden encara força reptes, hi ha encara molta feina a fer i per això seguirem, també el darrer any, dedicant tot el nostre temps, esforç i capacitat per dirigir la URV de la forma més eficient possible.

La Universitat no s’ha de paralitzar un any abans de les eleccions per elegir un nou equip de direcció: no ajuda al projecte col·lectiu ni fa més fàcil guanyar les eleccions a uns o altres. Hem de seguir, i seguirem, treballant sense condicionants, amb la col·laboració i complicitat de tots els universitaris per tal que la nostra universitat aconsegueixi la qualitat i el prestigi que es mereixen els ciutadans i ciutadanes del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Moltes gràcies.



D'acord amb el Reglament del Claustre, hi haurà tot seguit un torn de paraules per a tothom que vulgui intervenir sobre els continguts de l'informe. Si us plau, qui vulgui la paraula que ho indiqui.


INFORME DE ACTIVIDADES VISITA DE TRABAJO AL DEPARTAMENTO
INFORME MENSUAL DE PRECIOS DE LA CARNE VACUNA
INFORME PARCIAL DE RESULTADOS DO PROXECTO PROGRAMA


Tags: anual al, balanç anual, claustre, anual, informe