EL CONTEXT MUNDIAL DEL CAPITALISME I ELS ESPAIS PER

CONTEXTUAL INFORMATION – KOREA MAIN ECONOMIC LAND USE
CONTEXTUAL INFORMATION – PORTUGAL MAIN ECONOMIC LAND USE
INTRODUCCIÓN 1 1 CONTEXTO SOCIO HISTÓRICO CULTURAL ISABEL

!DOCTYPE HTML HTML LANGEN CLASSPBPAGE DATAREQUESTIDA8D6225D2E994287B35D3771F09271B0 HEAD DATAPBDROPZONEHEADMETA NAMEPBCONTEXT
!DOCTYPE HTML HTML LANGEN CLASSPBPAGE DATAREQUESTIDDB0AD7B179F94CE099D7E6A997900D3A HEAD DATAPBDROPZONEHEADMETA NAMEPBCONTEXT
!DOCTYPE HTML HTML LANGEN CLASSPBPAGE DATAREQUESTIDE50ED49F466C46E6AB53FD455F0184C9 HEAD DATAPBDROPZONEHEADMETA NAMEPBCONTEXT

El context mundial del capitalisme i

El context mundial del capitalisme i

els espais per aconseguir una responsabilitat social de les empreses

Salvador Arias,

economista i diputat del FMLN (El Salvador)

La mundialització del capitalisme: model d'acumulació, estratègies de les empreses i les transformacions en la divisió internacional del treball

A) La crisi actual del sistema econòmic mundial té les següents connotacions bàsiques:

1. Síntesi dels mecanismes de refuncionalització

Els diferents mecanismes de refuncionalització que s'han implementat des de finals dels anys 60 fins al present no han aconseguit que l'economia mundial recuperi el creixement sostingut de la postguerra. En el que portem de la dècada, es manté la tendència a l'estancament, amb una projecció en el seu creixement de tot just 1,29 % per a l'any 2004. Actualment, en l'economia nord-americana, en l'europea i en el món hi ha un virtual estancament, amb contracció i crisi als països no desenvolupats.

Error: Reference source not found

Malgrat totes les polítiques i instruments de refuncionalització aplicats, no s'ha aconseguit recuperar la dinàmica de creixement, amb la qual cosa la societat capitalista presenta greus problemes d'exclusió social creixent i, per tant, d'agreujament de la pobresa. En aquest context, es donen dinàmiques de profunda concentració i centralització del capital, i les grans transnacionals es transformen en més dominants sobre l'aparell econòmic mundial. Els mecanismes de refuncionalització més importants trobats en la mundialització i les dues globalitzacions del capitalisme contemporani són els següents:

Error: Reference source not found

a) La IDE (inversió directa estrangera), la qual ha servit per a la concentració i la centralització mundial del capital industrial. Aquest procés és controlat per les multinacionals i els ha permès incrementar el plus - valor mitjà generat a escala mundial pel capital, a partir d'incorporar els processos de sobreexplotació dels països no desenvolupats a la valoració del capital industrial dels països desenvolupats.

b) L'èxit d'una major productivitat i per tant l'obtenció de més plusvàlua relativa, a partir de la informatització de la fàbrica i el control del seu entorn.

c) La disminució de costos de producció, que es dóna a partir del desenvolupament de la tecnologia, la reorganització de les formes de producció, una contínua baixa en la remuneració real del treball, un creixement constant en la diferència entre la productivitat i el salari, una substitució creixent de la força laboral pel capital constant, flexibilitat laboral, disminució de costos per l'optimització en la recerca de la igualtat entre la demanda i la producció, amb la consegüent disminució del cost de capital constant.

d) La introducció del coneixement com un factor determinant en els mecanismes de competència i del control, a partir de la creixent privatització de la propietat dels drets intel·lectuals. La qual cosa permet un control monopolístic del coneixement i, per tant, dels mecanismes de competència.

e) La desvalorització del capital a partir de modificacions legals, que permeten prematurament, en relació amb la vida útil del capital constant, depreciar aquest capital constant.

f) L'especulació financera, amb la liberalització dels mercats financers. Així, el capital industrial està en la base de la transformació del sistema financer dels països desenvolupats i a nivell mundial. Cosa que implica el trasllat del capital industrial al mercat financer i, per tant, la transformació del capital industrial en capital financer especulador.

g) Aprofundiment del control per part de les transnacionals de les tres formes del capital a partir de les fusions i adquisicions d'empreses, permetent el control creixent de la lògica global del capitalisme mundial i la captura dels excedents dels països desenvolupats i els no desenvolupats, mundialitzant el caràcter oligopòlic del capital transnacional.

h) Davant del procés de sobreacumulació, es desenvolupen una sèrie de mecanismes financers per ampliar la demanda present a costa de la demanda futura, ampliant-se el finançament privat i públic als països en desenvolupament, de tal manera que aquests puguin seguir finançant un compte de béns i serveis deficitari i també perquè les famílies segueixin ampliant la seva demanda de manera superior als seus ingressos.

i) El desenvolupament de les empreses en xarxa, que mantenen el control de les finances, del mercat, del desenvolupament i la propietat de la tecnologia, i traslladen part de la línia de producció a altres capitals de menor dimensió, i permeten a l'empresa principal reduir els nivells d'acumulació que li exigiria mantenir monopolitzada la planta de producció.

j) La privatització de les empreses públiques, que ha significat una recapitalització dels actius del capital privat mundial de les transnacionals, la qual cosa els ha permès augmentar els guanys.

k) Les polítiques econòmiques neoliberals, és a dir, la desregulació i la liberalització de les economies nacionals, que han permès que el capital transnacional, de manera individual i en aliança amb els grans capitals locals, aprofundeixi el seu poder monopolístic a escala mundial i, per tant, controli els processos locals d'acumulació.

l) El procés d'aliances institucionals governamentals, multinacionals (BM, FMI, OMC) i privades, que han creat el marc institucional a les empreses multinacionals per influenciar i determinar la política internacional dels Estats.

2. Mecanismes contracíclics de la refuncionalització del model d'acumulació i de la rendibilitat del capital industrial:

a) La no-superació de la crisi de sobreacumulació que es manifesta obertament des de finals dels anys 60, la qual cosa implica una situació de sobreoferta creixent i que la plusvàlua que es genera sigui insuficient per remunerar adequadament el capital, de tal manera que es dóna la insuficiència estructural de la demanda efectiva a escala mundial.^¹

Aquest comportament en la taxa de guany no és uniforme en les branques econòmiques, així com a les regions geogràfiques on es concentra el capital.

Podem concloure que hi ha un model mundial d'acumulació, controlat des dels països de la Tríade, però articulat a les economies i societats dels diferents països del món, a partir de la institucionalització de les lleis del mercat neoliberal, la descentralització del capital industrial, comercial i financer, la creació del mercat mundial de treball i la culturització neoliberal del consum.

b) La no-superació de la sobreacumulació a partir dels mecanismes clàssics: davant de l'abandó de les polítiques de demanda, l'especulació en el mercat bursàtil passa a ser un mecanisme fonamental en la refuncionalització de la taxa de guany.

c) El desenvolupament de la ciència i de la tecnologia és un mecanisme que accelera el procés de sobreacumulació, que es tradueix en processos dinàmics de diferenciació i creació de béns i serveis, els quals introdueixen el capital industrial en dinàmiques i nivells cada vegada més creixents d'acumulació.

B) La divisió internacional del treball en el marc de la mundialització i la globalització capitalistes.

En la tercera revolució de la ciència i la tecnologia postindustrial, la robotització del treballador és substituïda pel robot-màquina en la cadena productiva, i es desenvolupa simultàniament la reorganització de l'empresa a partir d'una descentralització geogràfica de la producció i sorgeix l'anomenada fàbrica mundial. Aquesta té com a estratègia, a partir de la divisió internacional del treball, liberalitzar el mercat laboral mundial sense mobilització física laboral en l'àmbit mundial, sinó, com ja hem esmentat, a partir de la descentralització geogràfica de les forces productives de les grans transnacionals de les economies desenvolupades.

La mundialització del mercat laboral aconsegueix el seu objectiu a partir de dos processos que convergeixen: debilitar i desarticular l'organització laboral a la fàbrica i en l'àmbit nacional i, simultàniament, reduir el salari real de la força laboral dels països desenvolupats en confrontar-los amb el mercat laboral dels països no desenvolupats.

Aquest procés va acompanyat d'un increment en la productivitat mitjana, que passa, entre 1980 i 1994, de 29.253 a 63.269 dòlars per treballador. Mentre que els salaris, en el mateix període, passen de 10.956 a 22.045 dòlars anuals per treballador. Això ha tingut com a resultat un increment en la taxa de plusvàlua de 167 a 187, la qual cosa significa que part important de la refuncionalització capitalista segueix sent la reducció de costos a partir de la sobreexplotació laboral. En el cas d'Europa, la taxa de plusvàlua s'ha incrementat en una proporció menor que la nord-americana: la primera passa de 59 a 77 i la segona, de 100 a 137, la qual cosa s'explica, d'una banda, perquè els sindicats europeus han tingut més capacitat de resistir a les disminucions salarials, cosa que, paral·lelament, ha significat major desocupació; i de l’altra banda, per les reduccions experimentades en els salaris reals (flexibilitat laboral), ubicant la mà d’obra en ocupacions d'inferior categoria i acceptant la subocupació, evitant així taxes altes de desocupació oberta.

Aquesta reestructuració del mercat laboral mundial es pot donar en liberalitzar la mobilització de capital i sotmetre els països no desenvolupats a una sèrie de polítiques que garanteixen al capital transnacional la mobilització, així com paradisos fiscals, baixos salaris, desregulació del mercat laboral, tractes nacionals, accés a les compres públiques en tots els països del món i, per tant, altes taxes de plusvàlua.

Estem davant d'una clara reestructuració de la divisió internacional del treball, a partir de dos elements: primer, es trasllada una part del procés productiu a l'obrer del país no desenvolupat, de baixos salaris, perquè competeixi en branques productives que abans eren reservades al mercat laboral dels països desenvolupats, i, segon, els països no desenvolupats s'incorporen a alguna de les principals cadenes de manufactura més dinàmiques i importants, com són l'automotriu, a més a més de la manufactura de tèxtils, computació, electrònica, etc.

Així, en els últims vint anys, la situació de la força laboral en el món globalitzat presenta les dinàmiques següents:

Del total de la força de treball mundial, el 62 % es troba als països de més baixos ingressos, sense comptar Xina, i aquesta població totalitza 585 milions de treballadors.

Els països amb ingrés mitjà i baix tenen un total de 2.417 milions de treballadors, equivalents al 85 % de la força laboral mundial, i generen el 21,7 % del producte nacional brut mundial, amb un ingrés per càpita de 520 dòlars anuals.

Els països amb un alt ingrés, en els mateixos anys, tenien una població laboral equivalent a 430 milions de treballadors i un producte nacional brut de 22.599 milers de dòlars, amb un ingrés per càpita de 25.510 dòlars anuals. (Són milers?)

Les diferències salarials en l'àrea de les manufactures és abismal: mentre als Estats Units el salari per hora era de 13,21 dòlars el 1986, a Mèxic era d'1,50, a Singapur de 2,23, a Taiwan d'1,67, a Hong Kong d'1,89, a Corea del Sud d'1,46 i el límit inferior era a Sri Lanka, amb 29 centaus de dòlar.^² 1.050 milions de persones presenten problemes d'ocupació i el 37 % de la força laboral mundial no s'utilitza o se subutilitza. La tendència al creixement de la desocupació i la subocupació ha estat creixent durant la segona meitat del segle. Així el 1950 la taxa mitjana de desocupació als països de l'OCDE era de 4,5 %; aquesta va pujar a 4,8 % en els anys 60; a 6,2 % en els anys 70; a 7,3 % en els 80 i el 1993 era del 8,0 %, disminuint al 7,3 % el 1997. És important observar que en els organismes estatals i multinacionals, per ocultar la tendència creixent en els nivells de subutilització de la força de treball, s'ha anat modificant la conceptualització sobre la taxa de desocupació: així el 1950 aquesta taxa era del 3 %, en els 60 de 4 %, en els 80 d'entre 5 i 5,5 %. Actualment ja es parla del 7 %, i fins de dos dígits com a índexs normals, depenent del país que s'estigui analitzant.

Els processos de concentració i centralització del capital, en el marc nacional i el mundial, exigeixen constantment processos creixents de desenvolupament tecnològic, per poder mantenir les altes taxes de guanys que ha significat un procés creixent de desocupació i subocupació als països desenvolupats, pel fet que les noves tecnologies són economitzadores d'ocupació.

ELS NIVELLS DE DESOCUPACIÓ EN EL MÓN

EL CONTEXT MUNDIAL DEL CAPITALISME I ELS ESPAIS PER

C) L'ESTRATÈGIA DEL CAPITAL: EMPRESARIS DE TOT EL MÓN, UNIU-VOS

El control nacional i regional de la concentració i la centralització del capital pot observar-se a través dels mecanismes següents:

a) La propietat de les accions de les empreses transnacionals^³ per part dels socis nacionals dels països de la Tríade permet constatar que el control del capital industrial mundial està concentrat als països d'origen d'aquestes empreses.

b) Les fusions i les adquisicions d'empreses són part del control del model a les mans de la Tríade.

c) El desenvolupament i el control de la ciència i de la tecnologia a partir dels interessos de les transnacionals.

d) La inversió directa a l'estranger presenta en els últims anys una dinàmica més forta que l'expansió del mercat de les exportacions, controlada també pels membres de la Tríade.

e) La mundialització, expressada com la supremacia del mercat capitalista, utilitza com a marc ideològic el neoliberalisme: la desregulació, la liberalització, la desintermediació financera, la privatització dels béns de l'Estat, el desenvolupament d'una oferta exportable, el control de la inflació i del dèficit públic i la promoció de la inversió estrangera.

f) La reenginyeria del treball constitueix l'estratègia de les corporacions en els diferents sectors de l'economia, amb factors comuns: a) diverses feines són combinades en una de sola, b) els treballadors prenen decisions, c) les diferents etapes en el procés són executades en un ordre natural, d) els processos tenen múltiples versions, e) la feina és executada al lloc on té més sentit executar-la, f) les verificacions i els controls es redueixen, g) la reconciliació, o les ocasions en què inconsistències en les dades requereixen reconciliacions, es redueixen, h) moltes operacions són centralitzades i descentralitzades simultàniament.

g) La flexibilització laboral: un salari equivalent a la productivitat laboral, la desregulació estatal i sindical de les relacions socials de producció, conservant-se el poder regulatori del capital.

h) El capital industrial o productiu: la fàbrica mundial és una forma d'organització de la producció capitalista que permet a les economies dels països desenvolupats exportar els excedents de capital, mundialitzar el procés d'extracció de plusvàlua de la força de treball i globalitzar els mercats reals dels sectors socials amb poder de compra. A partir de la descentralització geogràfica de la producció, es converteix en un mecanisme de refuncionalització del procés d'acumulació i acreixement de la concentració i la centralització del capital, a més de permetre-li el control i l'ampliació dels mercats de béns i serveis, inserir-se en paradisos fiscals i aprofundir la generació de plusvàlua sobre la base de l'ampliació del mercat mundial del treball.

i) Capital comercial: desenvolupament del comerç de béns i serveis. Amb els acords multilaterals i bilaterals en el marc de l'OMC, es genera el màrqueting mundial i el desenvolupament de xarxes mundials de distribució de béns i de serveis.

j) El capital financer: la lliure competència s'expressa en un procés creixent de concentració i centralització del capital com un tot. La lliure competència del sistema ha estat absorbida per la mateixa lògica global de l'acumulació, en la mesura en què l'origen mateix del mercat borsari és el procés d'acumulació del capital industrial. La societat per accions de la indústria és causa i efecte de la formació del mercat borsari, com el mercat del capital fictici (especulatiu).

D) ÉS POSSIBLE L'EMPRESA O CORPORACIÓ AMB RESPONSABILITAT SOCIAL I ELS CODIS DE CONDUCTA EN LA LÒGICA DEL CAPITAL

1. Les normes que les empreses transnacionals imposen als països en el marc de l'OMC i en els tractats de lliure comerç són:

a) Inversions. Mandat establir un «marc legal just i transparent» per promoure les inversions mitjançant la creació d'un entorn estable i previsible que les protegeixi. El TLC (Tractat de Lliure Comerç, entre EUA, Canadà i Mèxic) ha estat el primer tractat de comerç internacional del món a permetre que un interès privat passi per sobre del seu propi Govern i qüestioni directament les lleis, polítiques i pràctiques d'un altre Govern que incideix en els «drets» de l'empresa.

Aquestes disposicions sobre inversions atorgaran nous poders a les empreses de l'hemisferi, que els permetran qüestionar tots els reglaments i activitats del Govern, i soscavar l'habilitat d'aquest per subministrar seguretat social i protecció sanitària als seus ciutadans. El propòsit fonamental és restringir el subministrament de serveis de tots els nivells de govern. Facilitar l'accés a contractes governamentals per part de les empreses transnacionals en àrees tradicionals de protecció estatal.

b) El marc del tractat sobre serveis té sis elements de consens. Inclouen: cobertura sectorial («cobertura universal de tots els sectors de servei»); tractament de nació més afavorida; tractament nacional. (Atenció: sis?)

Per primera vegada en un acord de comerç internacional, les empreses de servei transnacionals comptaran amb drets competitius en una gamma completa de subministraments de serveis governamentals i tindran el dret d'enjudiciar qualsevol govern que es resisteixi a indemnitzar-les financerament

c) Compres del sector públic: mitjançant «un marc normatiu, que asseguri l'obertura i la transparència en els procediments de les compres del sector públic», es garanteix l'accés de les empreses transnacionals a contractes governamentals en àrees d'interès social com la sanitat, l'educació…

d) Accés a mercats, per a l'eliminació dels aranzels i les barreres no aranzelàries restants, i acordar el ritme a què es reduiran els aranzels.

e) Agricultura. El mandat restringeix les polítiques agrícoles nacionals pel que fa al nivell de suport als agricultors, a la capacitat de mantenir reserves d'aliments d'emergència, a l'establiment de regles de seguretat i a garantir el subministrament d'aliments.

f) Normes fitosanitàries. Estableix restriccions per a les polítiques governamentals relatives a la seguretat d'aliments i salut animal i vegetal i les atorga a entitats privades internacionals.

g) Drets de propietat intel·lectual. El mandat del grup de negociació de drets de propietat intel·lectual és «reduir les distorsions del comerç hemisfèric i promoure i assegurar una adequada i efectiva protecció dels drets de propietat intel·lectual», limitant la competència entre empreses i impedint la producció genèrica dels productes.

h) Subsidis, antidúmping i drets compensatoris. El mandat és: «examinar maneres d'aprofundir les disciplines que figuren en l'Acord sobre Subvencions i Mesures Compensatòries de l'OMC i millorar les regles i els procediments relatius a l'operació i l'aplicació de les legislacions sobre dúmping i subvencions, a fi de no crear obstacles injustificats al comerç».

i) Política de competència. «Per garantir que els beneficis del procés de liberalització no siguin perjudicats per pràctiques empresarials anticompetitives», la meta de la política de competència és reduir o eliminar les pràctiques que semblin protegir els monopolis nacionals. El resultat per als països en desenvolupament és que sovint es veuen obligats a desmembrar els monopolis existents per oferir a les empreses transnacionals estrangeres l'oportunitat de comprar les empreses nacionals més petites i establir un nou monopoli protegit per acords de l'OMC.

j) Solució de controvèrsies i privatització de les lleis nacionals. El mandat és «establir un mecanisme just, transparent i eficaç per a la solució de controvèrsies entre els països i entitats privades».

El país que perd té tres opcions: canviar la seva legislació, a fi que correspongui amb la resolució de l'OMC; pagar permanentment una indemnització en efectiu al país guanyador; o veure's subjecte a sancions comercials severes i permanents per part del país guanyador.

k) Desenes de lleis nacionals i estatals sobre sanitat, seguretat alimentària i medi ambient han estat derogades mitjançant aquest procés de l'OMC. Les resolucions afecten els països més pobres de manera diferent que als rics. Les sancions aplicades a països que depenen d'un o dos conreus d'exportació per sobreviure poden ser devastadores.

2. Els drets laborals, la sobirania dels Estats i el medi ambient:

Impactes del Tractat de Lliure Comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic. Aquest TLC va ser firmat el 1994, té 9 anys de funcionament i els impactes que ha tingut per país, en termes generals, són els següents:

a) En l'ocupació. Als Estats Units ha significat perdre 766.000 oportunitats d'ocupació en el sector manufacturer i per als treballadors sense educació universitària. A Mèxic, oficialment, la taxa de desocupació va disminuir en el període d'implementació d'aquest Tractat. És més: s'assenyala que l'ocupació va passar de 33,9 a 39,1 milions entre 1995 i 1999. No obstant això, aquestes xifres són reflex de l'absència d'un sistema d'assegurança de desocupació i de la forma com es mesura qui està ocupat o no, atès que les estadístiques mexicanes comptabilitzen com a empleat qualsevol persona que hagi treballat almenys una hora la setmana anterior a l'enquesta. La taxa de desocupació oberta a Mèxic és producte d'una estructura laboral en què la subocupació és el factor determinant, per la qual cosa la xifra de nous empleats o de desocupació oberta diu poc sobre la situació real dels treballadors. En el cas de Canadà, entre 1989 i 1997 es van crear 870.000 ocupacions en el sector exportador, però, alhora, es van eliminar 1.147.100 ocupacions per les importacions, és a dir, una destrucció neta de 276.000 llocs de treball.

b) En els ingressos dels treballadors. El TLC ha contribuït a aprofundir la desigualtat i a reduir els salaris. Als Estats Units, això s'ha donat especialment en els treballadors que no tenen formació universitària, els quals representen el 72,7 % de la força laboral. La disminució dels salaris es dóna fonamentalment en el sector de treballadors relacionats amb els béns importats, pel fet que aquests han de competir amb menors preus. Així els treballadors es veuen amenaçats que, si no accepten reduir els salaris, es tanquen les plantes i es traslladen cap a Mèxic, la qual cosa ha permès desarticular les organitzacions sindicals.

 A Mèxic, la proporció dels treballadors que reben salaris i prestacions va caure marcadament; la remuneració dels empleats assalariats havia descendit un 25 % el 1998, mentre que els ingressos dels treballadors independents van disminuir un 40 %. Finalment, és important esmentar que, en la dècada dels 90, el salari mínim va reduir el seu poder adquisitiu en un 50 %.

 Al Canadà, els ingressos monetaris del 20 % de la població de més baixos ingressos van caure entre un 84 % i un 31 % entre 1990 i 1996, producte de la fallida laboral; al contrari, el 20 % de majors ingressos va augmentar la seva participació en els ingressos monetaris nacionals del 41,9 % al 45,2 % entre 1989 i 1998.

c) En l'estructura del mercat de treball. El sector industrial ha perdut importància respecte de l'absorció de la força laboral, la qual es trasllada en desavantatge cap al sector serveis. Aquesta situació implica la pèrdua de les capacitats professionals i tècniques dels sectors desplaçats, que passen a feines que no requereixen gran especialització; d'altra banda, es dóna un procés d'ampliació del mercat laboral de subocupació o ocupació temporal, els assalariats es redueixen i els treballadors independents incrementen significativament el seu pes en el mercat de treball, i el mateix passa amb els treballadors que no reben salari. Això es reflecteix en el creixement de l'ocupació de baixos ingressos, venedors i venedores ambulants i treball familiar, etc. En tots tres països, hi ha un procés de desarticulació de l'organització laboral a partir del deteriorament dels salaris, de la reestructuració del mercat de treball i de l'amenaça del tancament de les fàbriques.

d) En la sobirania dels Estats. El capítol 11 del TLC d'Amèrica del Nord estableix una sèrie de drets i mecanismes de protecció dels inversionistes, cosa que implica que qualsevol mesura que confronti aquests principis en el TLC, sigui qualsevol llei, regulació, procediment, requeriment o pràctica de part dels Estats, està subjecta al fet que la corporació o l'empresa pugui iniciar una demanda i reclamar danys monetaris fora del sistema legal del país.

e) En el medi ambient. Els drets i mecanismes de protecció de la inversió, sigui aquesta estrangera o nacional, són una obligació per als Estats signants del TLC, mentre que les clàusules de medi ambient no ho són. Això ha implicat, en la pràctica, encara que es trobin especificacions relacionats amb la protecció del medi ambient, que s'han imposat els interessos dels inversionistes en contra dels interessos de la protecció del medi ambient, de l'Estat i, per tant, de la societat.

3. La responsabilitat social corporativa i els codis de conducta.

Segons la UE, el concepte de responsabilitat social de les empreses es defineix com: «la integració voluntària, per part de les empreses, de les preocupacions socials i mediambientals en les seves operacions comercials i les seves relacions amb els seus interlocutors».

Després del debat, una comunicació de la Comissió relativa a la RSE estableix una contribució empresarial al desenvolupament sostenible (Brussel·les, 2-7-2002): «Les empreses subratllen la natura voluntària de la responsabilitat, la seva integració en el context del desenvolupament sostenible i la necessitat de definir el seu contingut a escala global.» Destaquen que «no cal esperar solucions úniques i universals, i que qualsevol temptativa de regular la responsabilitat social de les empreses a nivell europeu seria contraproduent».

Per la seva banda, «els sindicats i les organitzacions de la societat civil adverteixen que les iniciatives voluntàries no són suficients per salvaguardar els drets dels treballadors i els ciutadans… Insisteixen a més a més que, per ser creïbles, les pràctiques de responsabilitat social no poden ser definides, aplicades i avaluades de manera unilateral per les mateixes empreses i que és necessària la participació de totes les parts interessades».

La possibilitat de la RSE, com a part dels projectes nacionals, passa per recuperar a nivell

nacional, per part dels Estats, la regulació de les imperfeccions del mercat. Posar dics a la lògica de l'acumulació sense fi, que arrossega sense límits les empreses als màxims guanys, costi el que costi: marginalitat, deterioració del medi ambient, desarticulació de l'organització social, pèrdua de drets socials adquirits històricament.

Això implica recuperar el contracte social de la postguerra del segle passat, en què es buscava una racionalitat entre l'Estat, l'empresa i els treballadors en funció de la societat, de la gent, dels ciutadans.

Aquest contracte va ser trencat, no obstant això la seva balança sempre va estar inclinada cap al capital, respectant la seva lògica d'acumulació i centralització, i regulava la polarització com una base important del desenvolupament dels mercats nacionals. El contracte de l'Estat del benestar va ser eliminat en el marc del neoliberalisme, i es va posposar fins i tot l'interès del capital nacional, donant hegemonia al capital transnacional, en la lògica que els mateixos capitals nacionals reeixits es reconvertien en empreses transnacionals, sostingudes pels seus Estats nacionals. Així s'introdueix la desregulació total de les economies del Sud quant a les tres formes del capital, i es desregula, des d'una visió d'interessos nacionals, el capital financer de la Tríade.

Sens dubte, la desarticulació o la disminució del pes polític dels sindicats i de les organitzacions pageses ha arrencat el caràcter de classe a la lluita social, des dels interessos de la força laboral, i ha consolidat l'organització gremial classista dels empresaris en l’àmbit nacional i l’internacional, sostinguts per tota la institucionalitat existent en el marc de les Nacions Unides. A més a més d'aconseguir una hegemonia total en algunes de les institucions d'aquest organisme, OIT, UNESCO i ara l'OMC, aquesta última institució adquireix un segon nivell per garantir els interessos de les empreses transnacionals, des del moment que no es va poder garantir en ella el tema de les inversions i els serveis. A partir d'aquesta realitat, resultat de reaccions tímides però creixent dels països del Sud, es reconverteix l'estratègia del lliure mercat a escala mundial en una estratègia d'economies de blocs, a la llum d'acords regionals i subregionals. Tot això regulat pels anomenats Tractats de Lliure Comerç bilaterals i multilaterals. Els principis dels quals ja han estat vistos.

No hem de negar la possibilitat de trobar sortida a la crisi del sistema capitalista, mentre s'arriba a un postcapitalisme en què la humanitat sigui el centre. Però, perquè aquesta sortida incorpori la responsabilitat social de les empreses, dels Estats i els treballadors, és fonamental tornar a un contracte social en què tots tres sectors estiguin representats equitativament, i arrencar la unilateralitat que les empreses, diguem el capital, han aconseguit en el maneig dels seus interessos, subsumint els interessos dels pobles, les nacions i els treballadors, i per tant la viabilitat d'un sistema econòmic, polític i social sustentable. Aquest últim, en la lògica i les dinàmiques actuals del capitalisme mundialitzat, no és viable.

1 Plihon, D., i Chesnais, F., Une crise de facture globale, «Manière de voir», 47, «Le Monde Diplomatique», octubre 1999.

2 Ceceña, A.E., Superioridad tecnológica, competencia y hegemonía, dins La tecnología como instrumento de poder, Instituto de Investigaciones Económicas, UNAM, Ediciones Caballito, S.A., México, 1998.

3 Transnacional és tota empresa que fa tota la seva producció, o una part (10 % o més), a l’exterior del seu territori nacional.

0 NOTRE UNIVERSITÉ EST CONFRONTÉE AUJOURD’HUI À UN CONTEXTE
09MAR22 JUBILEES IN THE HELLENISTIC CONTEXT CANA WERMAN THE
1 CROSTELLI MARCO ESPAÑA CONTEXTO HISTORICOSOCIAL 2 TARSI OSCAR

Tags: capitalisme i, del capitalisme, context, mundial, capitalisme, espais